Desprès d'una setmana, la passada, molt xunga de coco, i on dijous vaig reventar fisicament (massa canya seguida) vaig decidir estar aturat durant tres dies. La veritat es que m'han anat molt i molt bé, i espero no parar ja fins al Challenge-Barcelona.
De moment dilluns van caure 11Km de trail-running pels voltants de HP a Sant Cugat, i ahir van caure 36Km de BTT per Collserola (Forat del Vent - Can Coll - Can Borrel - Sant Medir - Font Groga - Mundet), la bike està xunga, els frens van rascant tota l'estona, i el canvi del darrera està desajustat i salta la cadena constantment menys amb les dues corones més grans. Avui toca dur-la a Distance per que la posin a tó, i espero poder sortir a rodar-hi novament l'abans possible, les sensacions, tot i el mal rotllo de la cadena van ser molt gratificants.
Per la tarda espero poder fer la sessió de Fartlek, i demà natació i més BTT, divendres més running, i dissabte tirada llarga de road-bike per Balaguer. Ja veurem si podem fer-ho tot. Diumenge tocarà descans que dissabte tarda/nit tinc un parell d'events lúdics :-).
Per acabar, sols posar una frase que m'agrada molt, i que sempre ajuda quan vas petat en la marató d'un IM:
pain is temporary, pride is forever.
som-hi
dimecres, 13 de juliol del 2011
divendres, 1 de juliol del 2011
Calor i kilòmetres
Bé, desprès d'uns dies desconnectat torno a tenir uns minuts per escriure en el blog.
Durant aquests dies he col·laborat en el B de Balaguer, un TRI de mitja distancia, dur de veritat, i on no hi ha un gran volum de participants, suposo que la duresa de la prova n'espanta alguns (no ho entenc, si aquest es l'atractiu de la mitja i llarga distancia).
També he estat un parell de caps de setmana de platgeta i turisme per la costa brava, i per tant poca bici, i força running.
Tornem ja a la rutina, i aquest cap de setmana tocarà agafar la BTT, desprès d'unes poques hores que he estat fent de rodillo a casa. Demà tocarà BTT per la zona de Balaguer (La Sentiu - Montalegre - Sant Jordi - La Sentiu), per acabar-ho amb un T2 de running de La Sentiu fins a Bellcaire, no està mal, i la calor pot fer perillar la T2, sobre la marxa decidirem.
Les Newton segueixen deixant-me bocabedat i cada cop vaig més agust amb elles, i rodo molt més ràpid i millor, la veritat es que en Marcelinu de Distance la va ben encertar.
Bé, quin rotllo.
Desitjar molts ànims al gran Marcel Zamora de cara al Embrunman, així com a tots aquells que no varen poder aconseguir el que buscaven en les darreres curses, sobretot al Sergi en el Extreme-Man, i a en Ruben a Niça.
som-hi.
Durant aquests dies he col·laborat en el B de Balaguer, un TRI de mitja distancia, dur de veritat, i on no hi ha un gran volum de participants, suposo que la duresa de la prova n'espanta alguns (no ho entenc, si aquest es l'atractiu de la mitja i llarga distancia).
També he estat un parell de caps de setmana de platgeta i turisme per la costa brava, i per tant poca bici, i força running.
Tornem ja a la rutina, i aquest cap de setmana tocarà agafar la BTT, desprès d'unes poques hores que he estat fent de rodillo a casa. Demà tocarà BTT per la zona de Balaguer (La Sentiu - Montalegre - Sant Jordi - La Sentiu), per acabar-ho amb un T2 de running de La Sentiu fins a Bellcaire, no està mal, i la calor pot fer perillar la T2, sobre la marxa decidirem.
Les Newton segueixen deixant-me bocabedat i cada cop vaig més agust amb elles, i rodo molt més ràpid i millor, la veritat es que en Marcelinu de Distance la va ben encertar.
Bé, quin rotllo.
Desitjar molts ànims al gran Marcel Zamora de cara al Embrunman, així com a tots aquells que no varen poder aconseguir el que buscaven en les darreres curses, sobretot al Sergi en el Extreme-Man, i a en Ruben a Niça.
som-hi.
dijous, 16 de juny del 2011
Del blog de davidtriatlon. Carta al triatleta ...
Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle
un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan…
sólo para disfrutar del descanso.
En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían
y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles,
serpentean caminos de tierra,
trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida,
esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera,
pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques,
se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro
y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas,
escuchan a los horneros y a las gaviotas,
escuchan sus latidos y su propia respiración,
miran hacia delante, miran sus pies,
huelen el viento que pasó por los eucaliptos,
la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y
entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados.
Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo.
Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco,
pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse… y siguen.
Se inscriben en todas las carreras… pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan
y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla,
como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol,
pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.
Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros
y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida
y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: "Cinco que corren parecido a mí".
Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan,
le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran,
sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce
o el resguardo de un alero.
No las preparan… pero tienen todas las excusas
para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan…son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo,
el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar,
el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho,
la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar,
arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr
y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más!
No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas…
pero insisten con que volvieron a ganar.
Son raros.
Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda,
a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número,
simplemente por que no están bien.
Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar,
Tienen puntadas en el costado… pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más,
la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras,
las puntadas empiezan a repetirse
y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo
que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo
les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice "Llegué, tarea cumplida".
Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza,
se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida
porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos.
Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo,
abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después,
respetan al último y al penúltimo
porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha,
ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10.
Compran todas las fotos que les sacan
y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.
Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda
verlas y tengan que preguntar.
Están mal.
-Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde.
-Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar
que esa se la entregaban a todos,
incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos,
subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas,
golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos
-consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.
Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan,
se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan… pero un día… cuando nadie los mira,
se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.
Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.
dimarts, 14 de juny del 2011
Cap de setmana atípic
Finalment divendres al migdia vaig fer una sessió de cursa en cinta al 3%, rodant a 5:20. Molt bones sensacions, i molta calor.
Dissabte pel matí de forma prèvia a un cap de setmana de desconnexió atlètica vaig sortir a rodar per La Sentiu, amb la mala sort que saltant un toll vaig fer-me una torta i em fa força mal l’empenya i no puc rodar. Per tant durant el que queda de setmana tocarà fer bici (rodillo power + btt) i natació.
El cap de setmana, és el cap de setmana triatlètic de Balaguer, dissabte amb el B, i diumenge amb el Tri Cross. Tocarà col·laborar en l’organització, i animar als participants.
El cap de setmana de desconnexió ha estat fantàstic, bon temps i bon menjar, per la Costa Brava, segway a Torroella de Montgrí, platja a Sa Riera (Begur), i festa nocturna a Platja d’Aro. Gran cap de setmana. Llàstima que tot s’acaba, en fi.
Felicitar a tots els que varen esser Finishers a Zarautz, en especial al companys del Pedala.CAT i als membres del Probike-Intemperie.
dijous, 9 de juny del 2011
Anem sumant. Objectiu 2 d’Octubre. Challenge Barcelona.
Doncs si, aquest any la cosa tira cap al Challenge, al costat de casa, circuit ràpid (ja veurem com afecta això), i poc cost econòmic que sempre es d’agrair.
De moment aquesta setmana entre el mal temps i la feina han caigut:
Dilluns --> carrera continua d’una hora a 5:50
Dimarts --> 1 horeta de rodillo power, amb 25 minuts durs i la resta rodant amb el 39
Dimecres --> descans, entre la pluja i la feina no va donar per res
Dijous --> 1 horeta de fartlek 4x3’ (a 4:30) r7’ (a 5:30), amb 10’ d’escalfament i 10’ de rodatge final suau
Demà tocarà cc de 60’ i natació on cauran uns 2.500 més o menys. El cap de setmana sortim amb uns amics, per tant no crec que pugui fer res, m’enduré les Newton (ja parlaré d’elles) per si de cas.
dimecres, 8 de juny del 2011
Benvinguda - inici d'una nova etapa
Hola a tots,
desprès de molt de temps torno a crear-me un bloc, no tinc la intenció d'escriure-hi a diari, però si un cop per setmana a mode de resum d'entrenaments i/o curses que hagi fet o vist.
De moment deixem-ho aquí. Anirem creixent poc a poc.
desprès de molt de temps torno a crear-me un bloc, no tinc la intenció d'escriure-hi a diari, però si un cop per setmana a mode de resum d'entrenaments i/o curses que hagi fet o vist.
De moment deixem-ho aquí. Anirem creixent poc a poc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)